MUSEU VALENCIÀ D'ETNOLOGIA

El passat dimecres, varem visitar el Museu Valencià d’Etnologia.  Hem de dir que la visita no va ser rebuda d’una manera massa cordial, però bé, allò important és que ens quedem amb les petites experiències que ens fan aprendre per a la nostra vida. 

La visita em va resultar atractiva perquè realment he tingut poc contacte amb aquest àmbit patrimonial i he adquirit noves experiències i perquè he après coses noves sobre el funcionament i l’organització del museu visitat.  Al inici de la visita, ens van fer una explicació sobre la concepció i funcions dels museus, i més concretament, una explicació sobre l’estructura i les activitats que es desenvolupen en el centre patrimonial.

Així, en primer lloc, podem dir que el museu és una institució sense ànims lucratius que té diverses funcions, de les quals podem destacar:

- Conservar, catalogar o restaurar el patrimoni o les peces patrimonials.

- Investigar el patrimoni (per exemple investigar sobre la procedència, sobre el seu ús en èpoques passades, sobre el valor de la peça, etc).

- Difondre’l per a mostrar-lo i que arribe a mans del públic.

Diguem que aquestes són les principals funcions del museu, no obstant, cal considerar que és una organització multiproducte, que elabora i desenvolupa molts serveis tals com cine, exposicions, teatre, conferències, etc, i que per a poder abastir totes les funcions són necessaris molts professionals que treballen per a dur avant el museu. Podem considerar per exemple els professionals de la restauració, els gestors culturals, els investigadors...però també és important que destaquem que la nostra professió també té cabuda en aquestes organitzacions, treballant principalment pel que respecta a temes de difusió, exercint per exemple de guies i de monitors.

En segon lloc, deixant de banda el tema de les professions, la centralitat dels museus són les exposicions. Per a que aquestes arriben a transmetre i adaptar-se al públic, han d’estructurar-se a partir de seqüències i tindre en compte aspectes didàctics: d’un costat, una vegada ja hem establit el tema a tractar, és important que considerem quina forma és la més adequada e atractiva per a transmetre els continguts i objectes patrimonials. D’un altre costat, també és necessari que no sols ens fixem amb el disseny de la temàtica, sinó que també hem d’abordar les qüestions que ens permeten desenvolupar la didàctica; és a dir, hem de treballar i buscar activitats i tallers que ens permeten transmetre la informació d’una forma dinàmica, que permeta realment aconseguir que l’exposició arribe al públic, de forma entretinguda, tot sempre partint de la prèvia adaptació i accés als diferents públics visitants. 

Al mateix temps, podem dir que les exposicions són de doble modalitat:  poden ser temporals (amb un període temporal determinat) o poden ser  permanents (amb un període temporal determinat i prolongat). En la nostra visita, el recorregut que varem realitzar feia referència a la segona modalitat, ja que l’exposició no té data fixada per a acabar. En conseqüència, aquesta estava estructurada en les tres formes de vida més tradicionals del nostre territori valencià: la ciutat, l’horta/marjal i la secà/muntanya, les quals també estaven organitzades en quatre sectors: espai físic, hàbitat, treball i convivència. Realment em va resultar molt atractiu el muntatge del disseny perquè per allà on anàvem passant, anàvem descobrint coses noves i trobant diferències significatives respecte al passatge anterior. El joc simbòlic crec que estava molt ben conjugat perquè hi havia molta gama de colors i lluminositats per a cada forma de vida i per a cada sector, així com moltes peculiaritats que les feien singulars i amb unes característiques pròpies de cada zona: per exemple, quan ens passàvem a la muntanya, havíem de pujar unes escales que simbolitzaven la pròpia muntanya, o els objectes penjants del sostre, l’habitació de l’entrada fosca i sense cap llum, les joguines i disfresses d’altres èpoques, etc. Cada objecte era peculiar, i allò que més m’agradava era que em transmetien emocions i vivències que em transportaven d’alguna forma al passat, emocions que també em feien sentir-me com una nena que vol descobrir coses noves i aprendre d’elles i que em duien a bons moments, situacions, records passats i fets futurs que m’ocorreran.

Per aquests motius, crec que la nostra funció com a educadors socials en termes de difusió és necessària, perquè hem d’aconseguir que la gent s’interesse més per aquests espais d’aprenentatge i que gaudeixquen com nosaltres gaudirem amb la visita, crear tallers i dinàmiques que facen el museu atractiu e interessant, on hi hagen moltes propostes, plantejaments, jocs, visites, etc. És necessària una bona organització dels temps, espais, materials i objectius per a que el museu funcione de forma amena i que així siga un lloc on ens divertim, gaudim, ens entretinguem i on les petites coses ens transmeten petites experiències que ens facen créixer com a persones. Per açò,  cada petita cosa del museu és un símbol que interioritzem, és un art, un aprenentatge, una experiència, i al cap i a la fi, la nostra vida ha de nodrir-se d’experiències significatives com aquestes. 

Ací us deixe un petit documental sobre el museu de Memòria i Tolerància de Mèxic, el qual observem que planteja propostes didàctiques adaptades a l'edat i expectatives dels col·lectius i al mateix temps ens fa conscienciar-nos i recordar aspectes a partir de la memòria tals com la intolerància humana sofrida en l'època del nazisme:

És realment una proposta molt atractiva perquè ens fa qüestionar-nos la tolerància humana e implicar-nos en el respete cap als drets humans. És un museu que sens dubte visitaré quan viatge a la ciutat mexicana.

Eva Bordes