LES METODOLOGIES DE L'ACCIÓ SOCIAL

Per a començar a parlar d’aquest tema vist en classe, hem de tindre en compte diverses qüestions si volem utilitzar una metodologia adequada, respectuosa amb el processos i dinàmica. La metodologia és un aspecte necessari i molt significatiu en la construcció de processos, però sobretot es construeix gràcies a la retroalimentació que rep de les persones que formen els dits processos. Per tant, per a que arribe a construir-se, realment deu ser respectuosa amb totes les persones i amb la seua dignitat, i respectivament ens permetrà la realització dels humans. Per a que aquestos aspectes tinguen sentit i realment s’operacionalitzen, hem de emfatitzar en les següents consideracions:

1.      En primer lloc, podem dir que tot mètode d’acció social és una simplificació d’un procés d’actuació amb un sector de la realitat social.

Quan parlem de mètode d’acció social, ens referim a allò que ens ajuda, que ens acompanya, que ens impulsa pel camí que hem decidit adopar fins arribar alss nostres objectius. El mètode ens farà arribar a les nostres pretensions, les qual seran convertides en actuacions, ens farà estar fent allò que fem per a aconseguir el que realment volem.

D’aquesta manera, ens ajudarà a aconseguir els objectius que ens hàgim plantejat, ens orientarà en l’elecció adequada del nostre camí per a arribar fins a ells, ens ajudarà a experimentar, a estar alerta i rectificar en cas de que no hàgim escollit l’adequat. Amb açò, diguem que la metodologia deu ser adaptativa i flexible a les circumstàncies i fets que puguen ocórrer, deu ajustar-se a la realitat canviant e imprevista, i per aquest motiu també es considera com un “mètode emergent” que sorgeix i s’adapta a la pròpia realitat.

Per tant, els mètodes seran com els passos, les petjades que fem i que ens permeten avançar cap a la culminació de les nostres pretensions i actuacions.

2.      En segon lloc, hi ha diverses qüestions a les que hem d’atendre per a consolidar la forma en què abordem la realitat a partir de qualsevol mètode:

a) Marc de referència: l’orientació a la perspectiva metodològica serà gràcies a aquest punt. Ens referim al conjunt d’idees que donen sentit al nostre món, a la humanitat, i per tant ens permet plantejar-nos com a éssers racionals qüestions per a aconseguir les coses que desitgem i les coses que anem realitzant. Hem de saber per a què actuem i com prenem decisions sempre pensant en la consecució dels nostres objectius.  Hem de moure’ns en un lloc que ens permeta sentir-nos segurs en el transcurs, que ens permeta realment arribar a la meta del nostre camí.  

b) Condicionaments contextuals: és important que fem un anàlisi del context pertinent als nostres objectius, per a considerar les possibles oportunitats i dificultats que anem trobant-nos en la nostra evolució. Amb açò, podem dir que qualsevol mètode es construeix en un espai i una història, amb uns condicionaments històrics-socials-culturals i per tant, s’hauran de adaptar a cada circumstància que els afecte. 

c) Coherència i competència d’aquell que l’aplica o millor experiències i vivències: hem de planificar-nos i organitzar-nos per a abordar la realitat en funció de les nostres experiències i capacitats, sempre tractant d’atorgar la major coherència en els passos a seguir per a l’òptim al seu òptim anàlisi. La capacitat humana sempre precedeix a la metodologia, perquè aquesta darrera es construirà amb la implicació i correcta utilització de la nostra racionalitat humana.

d) La reacció dels participants: per últim, el més pertinent en l’anàlisi seria rebre una adequada retroalimentació positiva per part dels participants que integren la realitat concreta.   

Amb tots aquestos aspectes ja tinguts en compte per a l’anàlisi de la realitat, segons Villasante i altres autors, concebem que existeixen tres formes per les quals expliquem les nostres actuacions:

a)      Forma conservadora/ adaptativa: quan simplement pretenem adaptar les persones al context que les envolta. Per tant, s’adopta una línea d’acceptació de les relacions de poder.

b)      Forma  educativa/ reformadora: quan pretenem educar per a reformar certs aspectes de la societat, sense canviar des de l’arrel les estructures imperants.

c)      Forma transformadora: quan adoptem una postura crítica cap a la realitat, buscant una transformació integral de la societat.

3.      En tercer lloc, no existeix alguna cosa que puguem dir de forma inequívoca mètode científic, i menys en mètodes d’acció social, perquè en les ciències socials hi ha un pluralisme de pràctiques que cada vegada necessitaran diferents formes per a anar formant i formant-se. No existeix un acord comú general per a considerar una unicitat de mètodes per a situacions tan inconexes i divergents que construeixen la nostra realitat.

4.       Devem intentar de fomentar la creativitat, el talent, la imaginació i el sentit per a disposar de ferramentes i així respondre a les situacions obstaculitzants. D’aquesta forma, aconseguirem la retroalimentació positiva entre tots aquells elements que afecten a i per la metodologia.  

5.      No hi ha un mètode únic, sinó que hi ha una gran multiplicitat de diferents propostes metodològiques a l’hora de desenvolupar de la millor forma una acció social i educativa.

6.      Els mètodes mai podran formular-se ni plantetjar-se separats i de forma independent de les pràctiques, ja que els propis mètodes es construeixen i constitueixen de la connexió amb les persones que integren les pràctiques.

7.      Per últim, no podem considerar mai que els mètodes s’utilitzen en les estratègies d’actuació com a receptes, o prescripcions dogmàtiques, perquè és aquest propi dogmatisme el que crea una rigidesa que no ens permet actuar en la realitat dinàmica. Com diu Ezequiel Ander-Egg, “tota aplicació rígida o mecànica d’un mètode, és una forma no metodològica d’utilitzar-la”. Per tant, el mètode ha de ser principalment flexible i adaptable a les circumstàncies.

Una vegada vist tots aquestos aspectes, és important tindre en compte que darrere de qualsevol intencionalitat humana existeix un conjunt d’idees que expliquen eixes intencions. El mateix passa amb la metodologia, que s’explica a partir d’un conjunt d’idees que imperen en una determinada època i circumstància, i per aquest motiu, diguem que en cada època han hagut diferents formes d’abordar la realitat. Amb açò, podem explicar la concepció dels paradigmes, els quals podem dir que són una sèrie de pautes que ens orienten a l’hora de conèixer i actuar sobre la realitat, que ens fan entendre el món. Com a conclusió, en la nostra actualitat, en les ciències socials podem dir que existeixen tres paradigmes:

POSITIVISTA O TECNOLÒGIC	INTERPRETATIU O HERMENÈUTIC	DIALÈCTIC O CRÍTIC
Considera que la realitat es pot analitzar i explicar científicament, alliberant-se del dogmatisme teològic. La ciència pot explicar la realitat, sent objectiva i tenint una única explicació. El compromís de l’educador és professional, no ètic o polític. Es ressalta la eficiència, eficàcia i racionalitat dels processos, buscant el mètode més adequat per a abordar la realitat.	Defèn que la realitat social es crea a partir de les interaccions simbòliques i les pautes de comportament que li donen un sentit particular, pluralista i canviant a la realitat.  Les ciències socials poden interpretar la realitat, però no podran descobrir-la objectivament al complet. L’animador és un pràctic que interpreta situacions i afavoreix les experiències, amb l’objectiu final del desenvolupament personal i col·lectiu. Per tant, hi ha diferents realitats, no una única realitat objectiva. Cada realitat és diferent perquè cadascú la interpreta d’una forma.	La realitat social es construeix pels diferents interessos contraposats entre les distintes classes socials i grups humans. La ciència que interpreta la realitat no és neutral, sinó que respon a certs interessos. L’educador és un actor social compromès social i políticament, que busca la emancipació dels individus i la transformació de la societat.   Per tant, les realitats són diferents, però seran vistes de diferent forma perquè cada persona ocupa un lloc diferent a l’altre, i té interessos diferents.