Per a començar a parlar d’aquest tema vist en
classe, hem de tindre en compte diverses qüestions si volem utilitzar una
metodologia adequada, respectuosa amb el processos i dinàmica. La metodologia
és un aspecte necessari i molt significatiu en la construcció de processos,
però sobretot es construeix gràcies a la retroalimentació que rep de les persones
que formen els dits processos. Per tant, per a que arribe a construir-se,
realment deu ser respectuosa amb totes les persones i amb la seua dignitat, i
respectivament ens permetrà la realització dels humans. Per a que aquestos
aspectes tinguen sentit i realment s’operacionalitzen, hem de emfatitzar en les
següents consideracions:
1.
En primer lloc, podem dir que tot
mètode d’acció social és una simplificació d’un procés d’actuació amb un sector
de la realitat social.
Quan parlem de mètode d’acció
social, ens referim a allò que ens ajuda, que ens acompanya, que ens impulsa
pel camí que hem decidit adopar fins arribar alss nostres objectius. El mètode
ens farà arribar a les nostres pretensions, les qual seran convertides en
actuacions, ens farà estar fent allò que fem per a aconseguir el que realment
volem.
D’aquesta manera, ens ajudarà
a aconseguir els objectius que ens hàgim plantejat, ens orientarà en l’elecció
adequada del nostre camí per a arribar fins a ells, ens ajudarà a experimentar,
a estar alerta i rectificar en cas de que no hàgim escollit l’adequat. Amb açò,
diguem que la metodologia deu ser adaptativa i flexible a les circumstàncies i
fets que puguen ocórrer, deu ajustar-se a la realitat canviant e imprevista, i
per aquest motiu també es considera com un “mètode emergent” que sorgeix i
s’adapta a la pròpia realitat.
Per tant, els mètodes seran
com els passos, les petjades que fem i que ens permeten avançar cap a la
culminació de les nostres pretensions i actuacions.
2.
En segon lloc, hi ha diverses
qüestions a les que hem d’atendre per a consolidar la forma en què abordem la
realitat a partir de qualsevol mètode:
a) Marc de referència:
l’orientació a la perspectiva metodològica serà gràcies a aquest punt. Ens
referim al conjunt d’idees que donen sentit al nostre món, a la humanitat, i
per tant ens permet plantejar-nos com a éssers racionals qüestions per a
aconseguir les coses que desitgem i les coses que anem realitzant. Hem de saber
per a què actuem i com prenem decisions sempre pensant en la consecució dels
nostres objectius. Hem de moure’ns en un
lloc que ens permeta sentir-nos segurs en el transcurs, que ens permeta realment
arribar a la meta del nostre camí.
b) Condicionaments
contextuals: és important que fem un anàlisi del context pertinent als
nostres objectius, per a considerar les possibles oportunitats i dificultats
que anem trobant-nos en la nostra evolució. Amb açò, podem dir que qualsevol
mètode es construeix en un espai i una història, amb uns condicionaments
històrics-socials-culturals i per tant, s’hauran de adaptar a cada
circumstància que els afecte.
c) Coherència i
competència d’aquell que l’aplica o millor experiències i vivències: hem de
planificar-nos i organitzar-nos per a abordar la realitat en funció de les
nostres experiències i capacitats, sempre tractant d’atorgar la major
coherència en els passos a seguir per a l’òptim al seu òptim anàlisi. La capacitat
humana sempre precedeix a la metodologia, perquè aquesta darrera es construirà
amb la implicació i correcta utilització de la nostra racionalitat humana.
d) La reacció dels
participants: per últim, el més pertinent en l’anàlisi seria rebre una
adequada retroalimentació positiva per part dels participants que integren la
realitat concreta.
Amb tots aquestos aspectes ja
tinguts en compte per a l’anàlisi de la realitat, segons Villasante i altres
autors, concebem que existeixen tres formes per les quals expliquem les nostres
actuacions:
a)
Forma conservadora/ adaptativa: quan
simplement pretenem adaptar les persones al context que les envolta. Per tant,
s’adopta una línea d’acceptació de les relacions de poder.
b)
Forma educativa/ reformadora: quan pretenem educar per a reformar certs aspectes de la societat,
sense canviar des de l’arrel les estructures imperants.
c)
Forma transformadora: quan adoptem una postura
crítica cap a la realitat, buscant una transformació integral de la societat.
3.
En tercer lloc, no existeix alguna cosa que puguem dir de forma
inequívoca mètode científic, i menys en mètodes d’acció social, perquè en les
ciències socials hi ha un pluralisme de pràctiques que cada vegada necessitaran
diferents formes per a anar formant i formant-se. No existeix un acord comú
general per a considerar una unicitat de mètodes per a situacions tan inconexes
i divergents que construeixen la nostra realitat.
4.
Devem intentar de fomentar la creativitat, el
talent, la imaginació i el sentit per a disposar de ferramentes i així
respondre a les situacions obstaculitzants. D’aquesta forma, aconseguirem la
retroalimentació positiva entre tots aquells elements que afecten a i per la
metodologia.
5.
No hi ha un mètode únic, sinó que
hi ha una gran multiplicitat de diferents propostes metodològiques a l’hora de
desenvolupar de la millor forma una acció social i educativa.
6.
Els mètodes mai podran formular-se
ni plantetjar-se separats i de forma independent de les pràctiques, ja que els
propis mètodes es construeixen i constitueixen de la connexió amb les persones
que integren les pràctiques.
7.
Per últim, no podem considerar mai
que els mètodes s’utilitzen en les estratègies d’actuació com a receptes, o
prescripcions dogmàtiques, perquè és aquest propi dogmatisme el que crea una
rigidesa que no ens permet actuar en la realitat dinàmica. Com diu Ezequiel
Ander-Egg, “tota aplicació rígida o mecànica d’un mètode, és una forma no
metodològica d’utilitzar-la”. Per tant, el mètode ha de ser principalment
flexible i adaptable a les circumstàncies.
Una vegada vist tots aquestos aspectes, és important tindre en compte
que darrere de qualsevol intencionalitat humana existeix un conjunt d’idees que
expliquen eixes intencions. El mateix passa amb la metodologia, que s’explica a
partir d’un conjunt d’idees que imperen en una determinada època i
circumstància, i per aquest motiu, diguem que en cada època han hagut diferents
formes d’abordar la realitat. Amb açò, podem explicar la concepció dels paradigmes, els quals podem dir
que són una sèrie de pautes que ens orienten a l’hora de conèixer i actuar sobre
la realitat, que ens fan entendre el món. Com a conclusió, en la nostra actualitat, en les ciències socials podem dir
que existeixen tres paradigmes:
POSITIVISTA
O TECNOLÒGIC
|
INTERPRETATIU
O HERMENÈUTIC
|
DIALÈCTIC
O CRÍTIC
|
Considera que la realitat es pot analitzar
i explicar científicament, alliberant-se del dogmatisme teològic. La ciència
pot explicar la realitat, sent objectiva i tenint una única explicació.
El compromís de l’educador és professional,
no ètic o polític.
Es ressalta la eficiència, eficàcia i
racionalitat dels processos, buscant el mètode més adequat per a abordar la
realitat.
|
Defèn
que la realitat social es crea a partir de les interaccions simbòliques i les
pautes de comportament que li donen un sentit particular, pluralista i
canviant a la realitat. Les ciències
socials poden interpretar la realitat, però no podran descobrir-la
objectivament al complet. L’animador és un pràctic que interpreta situacions
i afavoreix les experiències, amb l’objectiu final del desenvolupament
personal i col·lectiu.
Per tant,
hi ha diferents realitats, no una única realitat objectiva. Cada realitat és
diferent perquè cadascú la interpreta d’una forma.
|
La realitat
social es construeix pels diferents interessos contraposats entre les
distintes classes socials i grups humans.
La ciència
que interpreta la realitat no és neutral, sinó que respon a certs interessos.
L’educador
és un actor social compromès social i políticament, que busca la emancipació
dels individus i la transformació de la societat.
Per tant,
les realitats són diferents, però seran vistes de diferent forma perquè cada
persona ocupa un lloc diferent a l’altre, i té interessos diferents.
|