EL TEATRE PER AL CANVI SOCIAL

Com a educadors socials és imprescindible que concebem el teatre com una ferramenta educativa per a la transformació i el canvi social. A partir del teatre podem empoderar als col·lectius amb els que treballem i a les persones a un nivell més individual, possibilitant el desenvolupament de les seues capacitats i potencialitats. Amb el teatre podem crear, podem expressar, podem aprendre, gaudir, imaginar, empatizar, participar, tot un palmell de qualitats que ens permeten desenvolupar-nos i progressar com a persones des d’una perspectiva col·lectiva o grupal e individual o personal.

D’aquesta manera, i segons les nostres pretensions de treballar el teatre, podem entendre’l de diverses formes:

1. Teatre aplicat: el teatre és una ferramenta per a la transformació i el desenvolupament comunitari, però en aquest cas queda aplicat a algun àmbit o col·lectiu concret. Philip Taylor (2006: 93) considera que “el teatre aplicat és una útil paraula paraigües...per a trobar enllaços i connexions entre tots els que estem compromesos amb el poder del teatre per a canviar les coses al llarg de la vida”.
2.  Teatre social: fa referència  a la utilització del teatre per a treballar amb les persones que en certa mesura puguen estar excloses. És conegut també com a teatre de l’Oprimit, i tracta de transformar a l’espectador en protagonista de l’acció i ajudar-lo a resoldre conflictes reals.
3. Teatre comunitari: sorgeix com a necessitat d’un grup de persones per a reunir-se, agrupar-se i comunicar-se a través del teatre. És una forma artística de construcció, de producció, manifestació i expressió per part d’una comunitat.
4.  Animació teatral: és aquella modalitat teatral que persegueix l’empoderament de les persones en risc d’exclusió. Més avall tornarem a tractar l’assumpte.
5. Teatre de l’Oprimit: el seu autor referent és August Boal, el qual va crear aquesta modalitat partint de la influència del Teatre Èpic de Bertolt Brecht i de la Pedagogia de l’Oprimit de Paulo Freire. Aquest teatre tracta de desenvolupar una lluita per part dels oprimits contra les estructures opressores. En el següent enllaç us deixem dos vídeos, un que disposa d'una explicació pròpia del Teatre de l’Oprimit per part de Julian Boal, fill de August, i l'altre on es du a la pràctica ja el mateix teatre del Oprimit. Abans dels vídeos, una aportació interessant seria la concepció de la Pedagogia de l’Oprimit per part del propi Freire:  

«La pedagogía del oprimido, como pedagogía humanista y liberadora tendrá, pues, dos momentos distintos aunque interrelacionados. El primero, en el cual los oprimidos van desvelando el mundo de la opresión y se van comprometiendo, en la praxis, con su transformación, y, el segundo, en que, una vez transformada la realidad opresora, esta pedagogía deja de ser del oprimido y pasa a ser la pedagogía de los hombres en proceso de permanente liberación»  Paulo Freire

6.  Teatre per al desenvolupament: és aquell que té per objecte la reforma o el desenvolupament de les comunitats.

Amb tot açò, segons Motos (2013), el teatre aplicat s’origina a partir de diverses fonts, tals com:

• El teatre aplicat trenca l’estructura tradicional teatral; és a dir, es crea partint d’un muntatge i organització més informal. En aquest cas parlem per exemple de l’estètica, que amb aquest teatre passa de ser tan sofisticada i meticulosa cap a una estètica més vulgar i simple, al igual que passa amb els espais, que passen de ser elegants i perfeccionats a ser més senzills i naturals.

• També es deriva de la pedagogia crítica de Paulo Freire, on es tracta l’Educació problematitzadora, la qual planteja l’educació com una ferramenta per a qüestionar-nos, problematitzar la realitat i arribar a transformar-la a partir de l’alliberació i la humanització. A més, en aquesta pedagogia s’aboleix qualsevol barrera que puga existir en la relació educador- educand, ja que els dos actors aprenen recíprocament mitjançant el diàleg, i així construeixen un procés educatiu. D’aquesta manera, per a Freire, el coneixement no es transmet, s’està construint: “l’acte educatiu no consisteix en una transmissió de coneixement, és el goig de la construcció d’un món comú”. Per tant, el teatre és una construcció de tots i en la qual participem i aprenem tots, i respectivament ens permet qüestionar-nos i reflexionar sobre tot allò que ens envolta per a, arribar a alliberar-nos i transformar allò que ens oprimeix.

•  Per últim, Boal concep que amb aquest teatre l’espectador passa a ser espect-actor; és a dir, el públic passa a formar part ell mateixa de l’obra teatral, totes les persones participen i construeixen el teatre, i així es trenca la barrera segregadora que produeix el teatre tradicional entre actor i espectador com a representacions diferents. 

 En la mateixa línea de tots aquestos arguments, és important que considerem que el teatre aplicat sol haver una persona que facilita el procés de construcció teatral, que està una mica més formada en els assumptes de la matèria i per tant pot arribar a guiar les iniciatives que es plantegen. No parlem de que aquesta persona guie al complet l’obra teatral, sinó que simplement facilite els processos per a incrementar posteriorment la participació de la resta de persones. D’aquesta manera, aconseguirem que sorgeixca desde elles mateixa l’obra i possibilitarem la transformació i l’autonomia personal i col·lectiva, i respectivament arribarem a desenvolupar-nos i treballar per a un benefici comú de tots i per a tots. Per tant el teatre aplicat és una construcció comuna creada per tots; l’obra s’origina gràcies a les aportacions de tots, permetent fer del teatre una activitat dialògica i democràtica, en la qual tots participem, tots aprenen i tots ens transformem.

De la mateixa manera, és important que també parlem de l’animació teatral, partint de l’autor Xavier Úcar, un dels principals referents que ha tractat sobre aquesta modalitat teatral. Segons aquest autor, i tal i com hem vist en classe, l’animació teatral és “el conjunt de pràctiques socioeducatives amb persones, grups o comunitats que, a través de metodologies dramàtiques o teatrals, genera processos de creació cultural i persegueix l’empoderament (empowerment) dels participants”. L’animació teatral està nodrida per una sèrie de components tals com la cultura, l’antropologia, l’animació sociocultural, l’educació, el teatre i l’art i el seu principal objectiu és l’empoderament dels col·lectius per a dotar-los de més recursos per a possibilitar la participació e incrementar el seu poder  partint del model de democràcia cultural. Un llibre que podria servir-nos per a documentar-nos sobre el tema és “De la educación social a la animación teatral” de l’autor Jose Antonio Caride. Amb tot açò, podem dir que l’animació teatral està composta per tres dimensions:

-  Tecnologia social: tracta de desenvolupar tècniques i procediments per a donar respostes tècniques (teatrals i educatives) a problemàtiques socioculturals.

- Praxis social: tracta de canalitzar les energies personals i comunitàries cap a projectes comuns de millora per a recolzar el treball de grups i comunitats en les seues realitats socioculturals.

- Praxis social crítica: pretén possibilitar l’emancipació dels col·lectius explotats a partir de despertar les consciències i estimular l’acció.

En la mateixa línea, diguem que el teatre podríem utilitzar-lo com una ferramenta per a crear animació teatral. El teatre té com a objecte la representació de situacions humanes, de drames, de successos de la vida real, i el seu procediment es manifesta a partir de l’acció d’aquestes representacions de la mà de persones. El teatre sempre és acció, és una experiència pràctica, que sempre parteix de la problemàtica d’un conflicte, permetent desenvolupar consciència crítica per al posterior creixement i autonomia personal o grupal de les persones i de les comunitats. A més, permet que ens alliberem, que deixem arrere les nostres frustracions o tensions adoptant una mirada més favorable cap a la pròpia persona i el propi grup i més oberta cap a la pròpia realitat. També ens dota de recursos i experiències que ens permeten tindre les competències adequades per a fer front a les situacions complexes que puguen esdevindre, i per tant, fomenta l’autoconfiança amb un mateixa i la confiança amb el grup. Al mateix temps que estem duguent a terme accions teatrals, estem comunicant-nos i expressant-nos amb nosaltres mateixa i amb la resta de persones, i estem coneguent on queden les nostres possibilitats i limitacions en les interaccions socials i en els processos interpersonals.

Amb tot açò, segons el nostre parèixer, fer teatre ens permet expressar-nos i comunicar-nos lliurement, possibilitant el coneixement de la pròpia persona i respectivament el nostre creixement. El teatre permet desenvolupar-nos, evolucionar, créixer, tindre més autonomia com a persones de forma individual i de forma grupal, tindre una mirada introspectiva de nosaltres mateixa que permet deixar-nos arrere tots els temors i les tensions que puguem tindre en el nostre dia a dia per a canviar i transformar-nos. El teatre ens enriqueix, fomenta el canvi, la participació, la comunicació, cooperació, etc, i el que és més important, arriba a integrar i construir un llenguatge de molts llenguatges. En el teatre tots actuem, experimentem, aprenem, tots construïm un projecte comú, tots ens reflexem i per aquest motiu tots expressem a partir del nostre llenguatge i les nostres capacitats. A més, ens permet adquirir un nou llenguatge que possibilita l’ús simbòlic dels objectes i dels espais i d’aquesta manera aprenem i ens formem per a tindre major capacitat de flexibilitat i adaptació a situacions noves, i al mateix temps desenvolupem la nostra imaginació i creativitat.

El teatre permet construir-nos com a persones harmòniques que tenim en connexió les nostres dimensions (ment, cos, sentiments i emocions) en la seua totalitat, permet conèixer-nos i alliberar-nos, controlar les nostres emocions per a la superació personal, augmentant la nostra seguretat i autoestima, ens permet prendre consciència de les qüestions que ens envolten, desenvolupant la nostra capacitat crítica i reflexiva i motivant-nos cap al pensament, permet estimular la nostra creativitat, imaginació, fantasia, il·lusió, utilitzar tots els nostres sentits i estar atents a allò que fem i permet expressar-nos amb la resta de persones, perdent la nostra dificultat per a comunicar-nos, respectant-les, coneixent-les, convivint amb elles i aprenent valors altruistes que ens beneficien a tots com a comunitat construïda per tots.

Per últim, ací us deixem un exemple d’algunes de les possibilitats que ens ofereix el teatre, en aquest cas, el teatre fòrum, on els espectadors passen a formar part de l’obra i on es tracten de posar solucions als conflictes que ens puguen esdevindre en la nostra vida quotidiana, i que ens fan sentir-nos éssers oprimits, partint de les aportacions de tots i creant un vincle cooperatiu i comunitari en la resolució de la situació problemàtica. Tracta de transformar a l’espectador en protagonista de l’acció dramàtica, i a través d’aquesta transformació, ajudar a l’espectador a preparar accions reals que el condueixquen a la pròpia alliberació.  

Todos los seres humanos son actores porque actúan, y espectadores, porque observan. Somos todos espect-actores. 

Augusto Boal. 

Eva Bordes Vilanova

TRANSITANT IDENTITATS

En aquesta entrada, vull comentar i explicar punts que m’han paregut útils i atractius de l’article de “Transitando identidades. La mediación artística en el proceso de rehabilitación de personas con problemas de adicciones”. El text m’ha resultat molt interessant perquè ens fa veure la qualitat que poden arribar a tindre projectes plantejats per alumnes de la universitat, que sorgeixen com una proposta, però que finalment acaben suposant una gran participació e implicació per tots i cadascun dels membres que formen part  i la transcendència que poden tindre també en la vida real d’aquestes persones per a la superació dels possibles problemes personals i la seua reinserció social.

En aquest sentit, m’agradaria destacar diversos aspectes claus i atractius del projecte, tals com:

·         En primer lloc, cal dir que en el projecte descrit són les activitats artístiques realitzades les que permeten la reinserció i la transformació social de les persones, les quals poden ser denominades baix el nom de Mediació artística. La Mediació Artística permet que les persones caminen i es desenvolupen, permet que es coneguen a elles mateixa a partir de l’expressió lliure en forma d’art simbòlic, permet que evolucionen cap a un autoconcepte més favorable per a la pròpia persona, i permet dotar-los d’habilitats per a la seua inserció social. És una metodologia ideal per a col·lectius com el que tracta el projecte, ja que parteix principalment de les capacitats de les persones per a crear, centrant-se en la integració de les persones en els processos i no solament en els objectius del projecte. Per tant, és un procés, un camí, que es desenvolupa amb l’ajuda, amb la implicació i participació de tots, perquè tots formen part de la experiència, i tots són peces claus per a la construcció de la dita experiència comuna i personal.  

·         En segon lloc, també és important la consideració de que les persones no tenen una identitat fixa, sinó més bé canviant, aspecte que permet valorar als subjectes a partir de la persona en el seu conjunt, emfatitzant en totes les seues capacitats, i deixant de costat els problemes i una possible mirada estigmatitzadora. Es treballa a partir de la idea del subjecte amb capacitats per a crear, prestant major atenció a allò que ens interessa, a allò que som capaços de ser i fer, i no d’allò que hauríem de ser segons les pressuposicions impregnades en la societat que condicionen la nostra forma d’actuar. D’aquesta forma, aconseguirem desvincular-nos de les etiquetes i de la imatge fixa que la societat crea, en aquest cas específic, de drogodependent, i aconseguirem que les persones actuen partint de les seues inquietuds, il·lusions i capacitats, partint lliurement d’allò que ells realment són, i no d’allò que se’ls dicta restrictivament que haurien de ser.

·         Per últim, l’experiència artística permet a la persona expressar-se de forma artística, exterioritzant els seus pensaments i sentiments, i projectar-se a si mateixa en els processos que estiga desenvolupant. D’aquesta manera,  permet reformular els processos personals, prenent consciència i oferint la possibilitat de generar noves projeccions d’un mateixa, visualitzant d’aquesta manera el canvi personal.

Amb tots aquests aspectes, podem considerar que el projecte va funcionar de forma òptima perquè va partir dels propis interessos dels subjectes, eliminant qualsevol tipus de prejudici, així com de les seues capacitats, i no desde la importància i primacia del problema que hagueren pogut tindre o de la etiqueta que queda impregnada en la societat. Al mateix temps, també va permetre en una major mesura la reinserció de les persones, així com una concepció de la seua identitat més integradora per a ells mateixa, impulsant l’empoderament i el creixement col·lectiu i personal en contraposició als estigmes socials existents i conseqüentment, va suposar una projecció més favorable cap a la construcció del seu propi futur com a persones amb els mateixos drets i oportunitats que la resta de ciutadans.

De forma paral·lela a aquest projecte, he descobert una altra proposta que també parteix de l’art com a llenguatge, una proposta d’un taller de percussió que aboleix qualsevol tipus de barrera cultural, i que fomenta la cooperació e interculturalitat de les religions monoteistes. En aquest projecte, l’art permet dialogar amb l’altre en igualtat, permet alliberar-te, permet expressar lliurement els teus pensaments, permet que tots puguem parlar amb el mateix llenguatge del ritme...Una proposta realment atractiva, captivadora e interessant:   

Mayumana: el lenguaje del ritmo

  

Amb aquesta proposta, comprovem que realment l’art no té fronteres ni nacionalitats. Sols ens queda com a educadors, recolzar e impulsar l’art simbòlic ple d’imaginació, de creativitat, de llibertat personal, i eliminar tot tipus de prejudici per al benefici del nostre propi món humà...

ART, DEMOCRATITZACIÓ DE LA CULTURA I DEMOCRÀCIA CULTURAL.

Vivim rodejats en un món cultural, ple de cultures que ens envolten, que creen cada forma de vida, de pensaments, d’expressions, de valors, de coneixements, etc. que ens abracen en el nostre dia a dia. Es refereixen a totes les formes de vida que inclouen costums, ètiques, còdigs morals, comportaments, creences, etc que permeten formar-nos com a persones i que ens permeten integrar tots els nostres valors i les nostres habilitats.  

D’aquesta manera, en les diferents cultures, hi ha una serie de trets característics que es desenvolupen gràcies a l’art. L’art permet fer-nos veure, a través de les seues variades i diverses expressions, les formes més característiques de cada cultura, perquè es manifesta creativament amb la dita cultura. També podem dir que l’art és un agent de canvi, perquè permet fer conèixer i descobrir a les societats i a les persones les seues habilitats creatives, les seues emocions, les formes d’expressió existents, i perquè permet que aquestos factors puguen ser modificats, convertint-nos en persones més humanes, més obertes, més solidàries, més expressives, en definitiva, en persones més lliures.

Així mateix, segons la definició d’art vista en classe, podem dir que aquest fa referència a la forma de comunicació simbòlica mitjançant la qual l’artista representa i ordena objectes, signes, sons o fets de manera que probablement implique significats o desperte emocions. Aquesta concepció d’art focalitza en el punt de vista més humanista de les persones perquè actua com a eina d’expressió, mostrant signes i fets de forma simbòlica que vulga representar algun artista, i també actua com a ferramenta de comunicació perquè tracta de funcionar com un procés interactiu on participen tant el creador artístic com el receptor. Per aquests motius, és important que no es produeixquen barreres o interferències en el procés d’interacció com per exemple els prejudicis que puga tindre el receptor de cara a la manifestació simbòlica del creador artístic.

Tot seguit, com a educadors, hem de tractar en la major mesura possible de possibilitar aquest procés d’interacció, per a que d’una banda es puga consolidar la democràcia cultural i les persones siguen lliures i tinguen dret a crear les seues pròpies obres d’art i per a que es fomente la participació activa de tots els ciutadans en la creació i l’acció cultural i respectivament artística i d’altra banda per a que es desenvolupe la democratització de la cultura, pel que fa a fer arribar la cultura i les obres d’art als ciutadans, és a dir, que la cultura estiga a l’abast de les persones i que aquestes tinguen accés a ella.

En aquest sentit, per un costat podem parlar de democratització de la cultura per exemple quan ens referim a l’animació a la lectura, pel que fa a tractar de promoure i desenvolupar activitats generals o específiques que facilitaren l’accés de les persones a la lectura, al interès per aquesta, tals com el contacontes, la creació d’ambients lectors, la biblioteca de crearteeducacción, etc. 

Ací us deixe una pàgina web on trobar diverses activitats d’animació a la lectura:

http://web.educastur.princast.es/proyectos/abareque/web/images/stories/articulos/Suroccidente/mejores_actividades_lectura2.pdf

Per un altre costat i per últim, podem considerar de la democràcia cultural per exemple quan parlem de l’animació a l’escriptura, en el sentit de tractar de desenvolupar pràctiques socials que fomenten la participació dels ciutadans en l’escriptura per a que aquestos formen part d’un context cultural ric en escriptors, format per la singularitat de tots i cadascun, però fomentant el pluralisme, la cohesió i la interculturalitat.

Un dels exemples d’activitats que podem considerar com a animació a l’escriptura fou la realitzada en classe anomenada “Taller d’escriptura”, on ferem activitats com inventar-nos una definició sobre una paraula determinada, escriure un poema inventat, inventar-nos un títol per a un poema donat, etc. No obstant, ací afegeixc una altra pàgina on trobar més activitats sobre la lectura i l’escriptura:

http://www.cuadernointercultural.com/materiales/lectura/animacion-a-la-lecturaescritura/

La belleza artística
no consiste en representar
una cosa bella, sino en
la bella representación
de una cosa.

Kant

TALLER DE ESCRITURA

Hoy en la clase de prácticas, hemos interactuado y experimentado en grupo la puesta en marcha de una actividad o taller que fomenta la escritura. Además con el propósito de hacer escribir se potencian otras muchas cualidades como la creatividad, la atención, el pensamiento crítico, la reflexión, la libre expresión, la liberación de prejuicios, el diálogo, la dinamización de la escritura, la motivación y muchas cosas más.... Como Freire diría enseñar a leer y escribir al oprimido "Dar la palabra" puede "Empoderar", "Emancipar", "Despertar la conciencia" de las personas a partir de la acción educativa. 

    

El taller se articula en cuatro pasos como son :

• La puesta en Marcha.

Mediante una dinámica grupal se trata de hacer que los componentes del conjunto de educandos, trate de estar lo más atento posible, ya que de lo que se trata es de poner al grupo en cuestión los más atento o concentrado posible para realizar los siguientes pasos del taller.

• La sensibilización. 

En este caso entiendo la sensibilización como el acercamiento de los educadores a los educandos, respecto a un tema en concreto que se pretenda trabajar al mismo tiempo que se potencia la escritura, es decir estamos trabajando la escritura y al mismo tiempo aprovechamos para transformar o actuar sobre una temática que nos preocupa y queremos abordar durante la sesión de escritura y trabajamos dos aspectos interesantes.    

• La expresión.

Como se ha podido observar en clase, se realiza una dinámica que además de potenciar la escritura y las cualidades mencionadas al inicio del taller, se facilita al educando un tipo de actividades que le ayuden a desarrollar su escritura. A través de este ejercicio podemos hacer ver al alumno de su creatividad oculta y su capacidad que toda persona posee, animándole a que realice más escritos por su cuentas, indicándole ejercicios alternativos y propuestas que le motiven a continuar de modo voluntario o como afición.  

• La retroacción.

Al finalizar las sesiones anteriores, se recomienda hacer un debate, una reflexión del taller. la retroalimentación de los distintos compones a modo de interacción conjunta para ver cómo se han sentido, qué le ha parecido o gustado más de la actividad, si sabían de su potencial creativo, etc., en definitiva de lo que se trata es de que fluyan las emociones, los sentimientos, etc., y que los educandos aprendan y enseñen como en todo proceso educativo en el cual todos aprendemos y crecemos juntos, en este taller en concreto lo ideal seria llevar estas emociones y sentimientos al papel. 

    

ANIMACIÓN LECTORA

Animación a la lectura 

Inespecíficos 

Fomento de la lectura 

• Crearte Educa- Acción 

• Contacto autores

• Trueque de libros

• Compartir libros

• Visitas a bibliotecas

• BookCrossing

• Recomendaciones de libros

Concretas, alrededor del:

Antes: las opciones mencionadas con anterioridad, es el tipo de animación lectora que se realiza, con la intención de acercar o captar a lectores y futuros lectores a través del acercamiento, la motivación y la accesibilidad de libro eliminando barreras sobre todo económicas.

Durante: la tertulia dialógica.

¿Qué es?

Se trata de la construcción colectiva de significado y conocimiento en base al diálogo con todo el alumnado participante en la tertulia. El funcionamiento de las tertulias dialógicas se basa en los 7 principios del Aprendizaje Dialógico y se desarrollan en base a las mejores creaciones de la humanidad en distintos campos: desde la literatura hasta el arte o la música.

A través de las tertulias dialógicas se potencia el acercamiento directo del alumnado sin distinción de edad, género, cultura o capacidad a la cultura clásica universal y al conocimiento científico acumulado por la humanidad a lo largo del tiempo. En este sentido, existen diversos tipos de tertulias dialógicas como: 

Tertulias literarias dialógicas 

Tertulias musicales dialógicas 

Tertulias dialógicas de arte 

Tertulias matemáticas dialógicas 

Tertulias científicas dialógicas 

Etc. 

¿Cómo se organiza?

En cada sesión todo el alumnado participante expone su interpretación sobre aquello en lo que se está trabajando en la tertulia dialógica (un texto literario, una obra de arte, una pieza musical, una aportación matemática, etc.). Así, expresa al resto aquello que le ha suscitado, explicando por qué le ha llamado la atención, relacionándolo con diálogos previos en tertulias anteriores, exponiendo su reflexión crítica al respecto, etc. A través del diálogo y las aportaciones de cada estudiante se genera un intercambio enriquecedor que permite profundizar en aquello sobre lo que versa la tertulia, promoviendo a su vez la construcción de nuevos conocimientos. En cada sesión una de las personas participantes asume el rol de moderadora con la idea de favorecer una participación igualitaria entre todo el alumnado.

Por ejemplo, en la tertulia literaria todo el alumnado se compromete a leer un número de páginas o capítulos y a elegir párrafos que luego en la tertulia leen en voz alta y explican el porqué de su elección. Debatiendo alrededor de ellos.

¿Por qué se leen clásicos de la literatura universal?

Los clásicos universales aportan conocimiento, mejora del vocabulario, mayor comprensión de la situación histórica, mejor calidad de la literatura, y en definitiva los que marcan historia en las diferentes culturas, constituyéndose referentes culturales de primer orden para comprender y reflexionar sobre el mundo. Hoy más que nunca, en nuestras sociedades globalizadas, la lectura de los clásicos universales de las diferentes partes del mundo se constituye un aprendizaje básico para entender y comprender nuestras sociedades.

Para reconocer una tertulia literaria dialógica sólo hay que saber si los libros que leen son clásicos universales y si se llevan a cabo a través de la metodología de aprendizaje dialógico (Flecha, 1997)

Una obra clásica de la literatura es aquella que perdura a lo largo del tiempo. Sobre ella existe un consenso universal que reconoce su calidad y su aportación al patrimonio cultural de la humanidad. Son obras modelo en su género. También son obras que reflejan con una gran calidad y profundidad los grandes temas que preocupan a la humanidad, los universales, independiente de la cultura o la época. Son obras que no se pasan de moda, que siguen interesando a las personas a través de generaciones aunque hayan sido escritas hace cientos o incluso miles de años, como la Ilíada o la Odisea de Homero.

Recursos 

Puedes encontrar más información sobre tertulias literarias en CONFAPEA: http://confapea.org/tertulias/

Después: en este caso se utiliza el visionado de una película, después de leer el libro. Los más claros ejemplos de este tipo de técnica serian libros como el Señor de los anillos, El código Da Vinci, Los hombres que no amaban a las mujeres, etc. En estos casos se leerían estos libros que posteriormente se han convertido en film y para finalizar se haría un visionado y debate sobre la película. 

LOS NIÑOS DEL BARRIO ROJO

"Los niños del barrio rojo" es un documental que nos permite observar las condiciones de vida de las personas que viven en este barrio de Calcuta, en India; y en concreto las graves consecuencias que tienen para el presente y futuro de los más pequeños. Pero por encima de esta perspectiva se encuentra otra, la de ofrecer nuevas posibilidades para estos niños y ofrecerles, a través de la cultura y la expresión artística, nuevas oportunidades de transformar su realidad, y con ella su destino.

Sin detenerme demasiado en el argumento del documental, creo que es muy interesante resaltar la manera en que la fotógrafa, Zana Briski, se relaciona con los niños del barrio, ofreciéndoles la posibilidad de expresarse mediante la fotografía, no por iniciativa propia, sino por haber observado que se mostraban muy interesados cuando la veían a ella hacer fotos. 

A partir de esto surge la idea, y comienzan las clases de fotografía, que además de entretenerles y divertirles por lo atractivo que les resulta poder hacer sus propias fotos, les está ofreciendo la oportunidad de desarrollar su capacidad creativa, de expresar su forma de ver el mundo y de entender su realidad, de poder compartir su situación con otras personas, participando de forma activa y sintiéndose protagonistas de ello.

Esto fue posible porque conforme fueron avanzando las clases, Zana tuvo la idea de hacer públicas las fotografías que iban realizando los niños, para, además de mostrarle al mundo esta realidad, poder venderlas y recaudar dinero para que pudieran pagarse su educación con las fotos que habían hecho. De esta manera, las fotos fueron enviadas a distintas exposiciones en diferentes lugares del mundo y a con ello las creaciones de estos niños pudieron ser compartidas con un gran número de personas.

Independientemente de los resultados que tuviera el proyecto, que variaron según cada niño y su contexto familiar, el documental nos hace reflexionar sobre el gran poder de la cultura, y de la expresión artística en concreto para ofrecer nuevas oportunidades, puntos de vista y formas de expresarlos, maneras de conocerse, de valorarse, de desarrollarse y de crecer, incluso cuando nos encontramos en un contexto como este, con una movilidad social prácticamente inexistente, se pueden llegar a cambiar situaciones aparentemente estancadas con solo facilitar el acceso al arte o a la cultura. Se pueden llegar a romper círculos muy rígidos empezando por dar voz (o cámara), a quien no tiene posibilidad de expresarse, y con este pequeño paso ofrecerle la oportunidad de ir consiguiendo las herramientas necesarias para construir una vida diferente a la que parece que están condenados.